Des que el passat 29 de maig es va aprovar l’Ingrés Mínim Vital (IMV) el debat ha adoptat una dimensió inabastable per a qui pretengui seguir-lo amb regularitat. L’interès no és per menys: és la primera vegada que es crea un programa de renda mínima d’abast estatal. Alguns han afirmat que l’IMV representa un avenç històric la valoració del qual no admet cap “però” i que, fins i tot, pot suposar l’inici de la fi de la mercantilització del nostre estat de benestar. No obstant, si s’atén al contingut del Reial Decret Llei, del 20/2020, fàcilment conclourem que aquest to triomfalista requereix importants dosis de moderació. Tanmateix, no pretenc avivar la discussió de si l’IMV representa una victòria o un fracàs; una discussió tant llaminera com estèril si ens centrem en la urgència material que pateix la població afectada. Prefereixo limitar-me a aportar alguns elements d’anàlisi i reflexió sobre la matèria que ens ocupa.

Entre el pas històric i el canvi de tendència, una llei insuficient

Un ponent, en un debat en què vaig participar fa poc, sostenia que l’aprovació de l’IMV representa un “pas històric” i un “canvi de tendència” tenint en compte l’actual escenari. Crec que tenia raó. L’IMV és un pas històric en un sentit ontològic inqüestionable: fa pocs mesos no haguéssim pensat que aquest acabaria esdevenint una realitat. És també un pas històric en la “normalització” del nostre estat del benestar, atès que introdueix per primera vegada una prestació de la què ja disposen la majoria de països del nostre entorn des de fa anys i que, simultàniament, té la capacitat de desactivar les forces més conservadores i reaccionàries que ni tant sols s’han pogut oposar a unes polítiques majoritàriament vistes com necessàries i desitjables. Ras i curt: ara disposem d’un programa de renda mínima que abans no existia. Ara, fins a 850.000 llars i 2,3 milions de persones podran accedir a una renda de la que abans només se’n beneficiaven prop de 700.000, en la forma de rendes mínimes autonòmiques.

L’IMV representa també un canvi de tendència pel que fa al nostre estat del benestar. Primer, es reconeix com a dret subjectiu incorporat al catàleg de prestacions no contributives de la Seguretat Social, fet pel qual se li confereix una certa protecció institucional davant la seva eventual derogació per part de futurs governs. Segon, també té en compte les “trampes de la pobresa” de les rendes condicionades i les vol mitigar establint una certa compatibilitat amb les rendes del treball. Veurem com s’articula en el reglament per tal d’evitar un possible lock-in effect, però a priori, la no penalització laboral és una bona notícia en la línia de les evidències empíriques i les recomanacions d’experts i d’organismes europeus. Tercer, destaca la integració de l’actual prestació per fills o menors a càrrec dins l’IMV. Les llars que ja n’eren perceptores seran beneficiàries de l’IMV de forma automàtica, avançant així cap a una necessària racionalització i compactació de les prestacions socials, tot i que, malauradament, elimina l’accés a aquesta prestació que existia fins ara per a famílies amb ingressos superiors a l’IMV. També és important l’avantatge comparatiu amb què es tracta les llars monomarentals, que rebran un complement del 22% (101,5 euros) per al primer descendent. En aquest país, qualsevol mesura redistributiva ha de prioritzar aquesta tipologia de llars, el risc de pobresa de les quals és del 50%, que dobla la del conjunt de llars (26,1%). Per últim, és de celebrar l’exempció de la matrícula universitària per a qui percebi l’IMV. A Catalunya, on les taxes són més cares (41,17 euros per crèdit vs 27,23 de mitjana a l’Estat), les matriculacions han caigut 5 punts des del 2011-12. És una bona notícia que l’IMV actuï com a factor redistributiu ex-ante (sobre el preu de la matrícula) que afavoreixi que els i les estudiants més pobres tinguin més fàcil l’accés a la formació superior.

Cal valorar l’avenç que suposa l’IMV en un escenari polític tan polaritzat i en un moment en què, tant aquí com en els països del nostre entorn, s’imposen models de benestar i de polítiques cada vegada més condicionades, focalitzades i restrictives. Tanmateix, el nou IMV queda curt, molt curt, en relació al que esperàvem i, sobre tot, en relació al que necessita la gent. El temor és que l’IMV no esdevingui una veritable “prestació del sistema públic de garantia de recursos”. A continuació assenyalaré algunes de les seves limitacions i de les raons per les quals aquesta és una mesura, es miri com es miri, del tot insuficient.

1. El que primer crida l’atenció és l’objectiu de la Llei: “garantir, a través de la satisfacció d’unes condicions materials mínimes, la participació plena de tota la ciutadania en la vida social i econòmica”. Xoca que en les mateixes disposicions generals es detalli que el 21% de la població (9,9 milions de persones o 4 milions de llars) es troben en risc de pobresa (renda inferior al 60% de la mediana estatal). Segons el mateix govern, l’IMV el percebran uns 2,3 milions de persones distribuïdes en 850.000 llars. És a dir, que d’entrada es preveu una pírrica taxa de cobertura del 21,25% del total de llars en risc de pobresa: una cinquena part del total! Així, la població vulnerable no és aquella que indiquen les estadístiques, sinó aquella que el govern és capaç d’assistir amb un pressupost de 3.000 milions d’euros, cinc vegades menys del que pressupostava PODEMOS el 2015 i la meitat del que estimava el PSOE també llavors. Considerar l’objectiu de l’IMV com “la participació de tota la ciutadania en la vida social i econòmica” no pot ser sinó una broma de mal gust, i no anomenar-lo “renda per a pobres-molt pobres” sembla un greu error de precisió terminològica.
2. Cal també considerar la definició i els requisits imposats als beneficiaris: la unitat de convivència (UC). Per tal de provar-ne l’existència, com a mínim un any abans de fer la sol·licitud (art. 7.3), tant la persona titular com la resta de beneficiàries han de demostrar que han viscut de forma independent durant almenys els 3 anys previs a la sol·licitud (art.7.2), és a dir, que tenen un domicili diferent al dels seus progenitors i que han estat donades d’alta a la Seguretat Social durant almenys 12 mesos, encara que sigui de forma discontínua. Es restringeix l’edat dels titulars dels 23 als 65 anys i s’estableix el segon grau de consanguinitat (fills/es, avis/es, néts/es, germans/es) com a màxim per validar la UC. Tot plegat comporta importants problemes dels que destaquen: a) s’exclou a joves o persones que, degut a la crisi o per circumstàncies sobrevingudes, han hagut de tornar a casa dels seus progenitors; b) el requisit d’un any cotitzat és difícil d’assolir per molts joves i fàcilment estimularà la “picaresca” per ser contractat per familiars o amistats de forma matussera (falsos autònoms, per hores, a mitja jornada, etc.); c) l’obligació que la UC tingui un any d’antiguitat prèvia a la sol·licitud exclou les recentment formades i pot propiciar els falsos (no)empadronaments i el mercat negre que aquests generen; d) la limitació als 23 anys dels sol·licitants (junt a l’alta a la SS i la independència residencial durant un any) penalitza especialment als joves que veuran encara més laminada la seva capacitat d’emancipar-se i d’emprendre una vida autònoma; e) establir com a límit el segon grau de consanguinitat exclou tipologies de llars basades en patrons de convivència més amplis (besavis/es, tiets/es, nebots/des, besnéts/es, joves, cunyats/des, etc.) cada vegada més comuns. I què succeirà amb les persones sense filiació familiar que convisquin però siguin independents? Menció especial mereix que s’impedeix l’accés a les persones sense domicili fix empadronades en albergs o centres de serveis socials. A més, només es permeten 2 UC per habitatge quan, només a Barcelona, hi ha 30.000 persones empadronades en domicilis on hi consten més de 100 persones, les quals quedaran excloses de forma automàtica.
3. Les limitacions al patrimoni són també controvertides. El màxim permès per a una persona són 3 vegades el valor del seu IMV (16.614 euros) que s’incrementa fins a un màxim de 43.196 per les UC més nombroses. Aquest topall tant restringit s’assenta sobre el fals supòsit segons el qual, o bé els pobres no poden disposar ni d’una plaça de pàrquing ni de “quatre duros” estalviats, o bé que en cas de disposar-ne, poden fàcilment despatrimonialitzar-se i convertir en líquid aquestes propietats. Aquest supòsit atempta contra la llibertat i la capacitat d’estalvi (per petita que sigui) de les persones pobres i posa en risc les seves possibilitats futures per sortir del cercle viciós de la pobresa.
4. Igualment problemàtic és el període de referència utilitzat per fer el còmput dels ingressos del sol·licitant (art. 18.2) pel qual s’utilitza l’exercici fiscal anterior a la sol·licitud. Aquest fenomen ha estat àmpliament estudiat i sabem que els governs recorren a aquest mecanisme per a reduir la taxa de sol·licitud tot i que, formalment, mantinguin la grandària de la població diana. Aquesta pràctica –generar “falsos negatius”– comporta problemes relacionats amb la justícia distributiva i amb la implementació de la prestació. Per una banda, es genera un desajust entre els ingressos mitjans de l’any anterior i les necessitats actuals dels sol·licitants que es tradueix en una important erosió dels seus drets econòmics i, en definitiva, de la seva capacitat de subsistència. Per l’altra, per solucionar aquest desajust, l’AEAT i l’administració disposa de les eines informàtiques per monitoritzar-nos trimestralment. Amb això es coneixerien de forma fidedigna les necessitats de tots els contribuents i es permetria re-calcular la nostra elegibilitat de forma més precisa sense haver d’esperar a finalitzar l’exercici fiscal sencer. Així, el que ara tindrem són persones actualment necessitades que quedaran desateses per culpa d’un mal monitoratge del requisit d’elegibilitat. Si bé és cert que, degut a la crisi de la Covid-19, la Llei contempla la mesura excepcional de concedir l’IMV a llars amb pobresa sobrevinguda a causa de la pandèmia, la condició és que els seus ingressos de 2019 no superin en 1,5 vegades l’import de l’IMV (693 euros mensuals en 12 pagues per un adult sol –menys de 200 euros per sota del salari mínim) i disposin d’un patrimoni inferior a 12 mesos l’import del IMV (5.544 euros per un adult sol).
5. Com hem celebrat abans, l’article 8.4 estableix la compatibilitat de l’IMV amb les rendes del treball (propi o aliè) per tal d’evitar les trampes de la pobresa i estimular l’ocupació. Això portaria a l’IMV a equiparar-se amb d’altres sistemes de rendes europeus, tot i que la concreció queda pendent del reglament. Així, a hores d’ara no podem saber si aquesta compatibilitat serà aplicable només a qui ja disposa de rendes salarials o professionals o només a qui hi accedeixi un cop sigui perceptor de l’IMV. Què passarà, entre d’altres, amb el 15% de working poors que es calcula hi ha al país? Tampoc coneixem quina serà la renda màxima permesa, si es trobarà per sobre o per sota dels barems aplicats a l’IMV o si treballadors amb salaris baixos però per sota dels valors de l’IMV podran acollir-se a aquesta comptabilitat.
6. L’objectiu d’estimular l’ocupació passa per la creació de diverses “estratègies d’inclusió” (art. 28) per part del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, que els beneficiaris estaran obligats a seguir (art. 33.h). No participar-hi es considerarà una infracció molt greu (art. 34.4) que es podrà penalitzar amb la pèrdua de la prestació fins a un màxim de sis mesos, amb la seva retirada permanent, amb la devolució de les darreres sis mensualitats percebudes o, fins i tot, amb la impossibilitat de tornar-ne a ser perceptor en el següents cinc anys (art. 35.3-5). Rebutjar una oferta laboral, per exemple, podrà ser motiu de sanció? I si és així, serà considerada lleu, greu o molt greu? A la vista del que disposa la Llei, el règim de sancions pot acabar sent draconià per a unes infraccions que ni tan sols es tipifiquen de forma clara i que, de nou, serà el reglament qui definirà. L’important es troba en la lletra petita que encara no coneixem. Així, la llei oscil·la entre l’esperada “complementarietat laboral” i el règim de “penalització” dels tradicionals programes de rendes condicionades que tan desastrós resultat han donat en el passat.
7. La implementació d’aquestes estratègies d’inclusió anirà a càrrec de l’administració autonòmica i local (art. 22 i 28) atès que són les que “poden accedir de manera més directa a les realitats concretes dels perceptors a través dels serveis socials” (Disposicions Generals, III). Així mateix, s’estipula que el sector privat també serà partícip del disseny d’aquestes estratègies fet pel qual es crearà un “Segell d’Inclusió Social” (art. 30.k i 37) per acreditar les empreses que contractin i ofereixin programes de formació als beneficiaris de l’IMV. Finalment, serà l’AIREF l’encarregada d’avaluar aquestes mateixes estratègies. Tot plegat mereix tres consideracions: a) el marc de finançament per als ens locals de la Disposició final sisena és extremadament complex, es remet a la Llei 2/2012 (la “Llei Montoro” o d’estrangulament de la capacitat de despesa i d’endeutament dels ens locals) i, com és habitual, carrega en el món local la principal despesa associada a la implementació de lleis d’àmbit superior (l’IMV en el cas espanyol, la RGC en el cas català); b) la creació d’aquest “Segell”, juntament amb la combinació d’incentius a les empreses a contractar persones perceptores de l’IMV i l’obligació d’aquestes a acceptar les ofertes, pot generar un mercat laboral precari i de baixos salaris, una trampa per a les persones beneficiàries que no farà sinó redundar en la seva precarietat laboral i, en última instància, en la seva estigmatització sociolaboral; c) per últim, és qüestionable que l’organisme responsable d’avaluar aquestes polítiques d’inclusió sigui l’AIREF (art.28.3), atès que sembla més raonable que sigui l’INSS, el SEPE o un organisme amb competències en ocupació o inclusió social que no pas en política fiscal i pressupostària.
8. Tal i com ja s’ha observat, la tan esperada simplicitat administrativa i burocràtica destaca, de nou, per la seva absència. La idea de la tramitació sigui exclusivament online obvia l’elevat grau de desconnexió digital de la població més vulnerable (tenir un mòbil no significa tenir competències digitals i el 31% de la població les té molt baixes). A dia 8 de juny, només una setmana després de publicar-se al BOE i una abans d’admetre sol·licituds reals, el simulador web del Ministeri ja estava col·lapsat per haver registrat més de 3 milions de consultes. A més, cal destacar la innumerable quantitat de problemes informàtics que han emergit, la complexitat tècnica i terminològica del simulador web i del mateix formulari de sol·licitud, o la falta de personal administratiu que tant les oficines del INSS i del SEPE, com els Ajuntaments ja han denunciat. Si es té algun dubte, sempre es pot trucar al 900 202 222 i esperar tenir sort. Per sort, és un telèfon gratuït. La taxa de no sol·licitud (non-take-up) en les polítiques de renda condicionades (means-tested benefits) del conjunt de països europeus se situa al voltant del 50% de les persones elegibles. Em temo que, per una raó o altra, la taxa de no sol·licituds a l’IMV no serà gaire més baixa.
9. Destacar una darrera reflexió que suscita el Real Decret i que fa referència, no tant al seu contingut com a la seva aparença formal. La Llei 4/2011, de 24 de novembre, de modificació de la Renda Garantida d’Ingressos del País Basc conté 92 articles; l’actual Ley 20/2020 del IMV només 37. Essent una llei d’àmbit estatal i, per tant, de major complexitat, sobta molt l’abismal diferència de 55 articles entre l’una i l’altra. El més xocant no és l’extensió de la normativa basca, sinó la brevetat de l’espanyola i, per tant, la seva indefinició i poca concreció. No sorprèn, així, que al llarg dels seus 37 articles, es faci referència més de 30 vegades al reglament. Esperem que l’aprovació d’aquest reglament no es demori els gairebé 3 anys que ha necessitat el de la RGC catalana, amb el que això ha suposat per a la indefensió i la inseguretat jurídica que han hagut de patir els seus perceptors (com per exemple, els beneficiaris d’un pis de protecció oficial que inicialment eren considerats no elegibles per la RGC, una injustícia que finalment ha estrat esmenada pel reglament no sense importants onades de crítiques per part de tècnics i professionals).

La mirada llarga, un temor sociològic

L’aprovació de l’IMV suposa una oportunitat perduda per avançar (si no per instaurar, com a mínim sí que per a obrir la porta) cap a una renda bàsica universal i incondicional, encara que sigui en una versió d’emergència tal com ja hem reclamat. Aquesta tindria les virtuts de, per una banda, preparar-nos com a societat i reforçar les xarxes de protecció davant d’un eventual rebrot de la Covid-19 i de la subseqüent crisis i, per l’altra, de fer una certa pedagogia respecte de la pertinença de defensar la universalitat i la incondicionalitat del dret a la existència, o d’allò que diu el govern de “no deixar a ningú enrere”.

Tanmateix, hi ha un tercer element que la majoria de valoracions respecte l’IMV passen per alt i que em sembla especialment preocupant. Les prestacions condicionades exclouen gran part dels seus hipotètics perceptors (el 30% en el cas de la RGI basca i el 92% en el cas del conjunt de rendes mínimes autonòmiques) i, a més, la intensitat de les mateixes no és suficient per a eradicar la pobresa. La condicionalitat i les restriccions exclouran molta població: per no tenir un any de residència, per ser jove emancipat, per no saber o poder realitzar la sol·licitud, per superar en un euro el llindar màxim establert, etc. Cal posar la mirada llarga i adonar-se que tot plegat justifica un cert “temor sociològic” a que cada vegada més ens apropem a un model de societat basat en una major vigilància i desconfiança social, en més sancions per als suposats “aprofitats” i, al capdavall, una major demonització dels pobres. Allò que algú ha anomenat “la lluita dels penúltims contra els últims” acabarà comportant un augment de la desafecció política i institucional en totes les seves formes i, a la llarga, del racisme i la xenofòbia. En efecte, les forces més reaccionaries del nostre país no dubten en fomentar la demagògia de que els “espanyols” estan sufragant els capricis dels col·lectius més exclosos, dels immigrants, dels “ganduls” i dels “aprofitats”.

Un recent estudi demostra la disparitat en relació a la satisfacció amb el govern per part de qui percep rendes mínimes (“mereixedors”) i qui no les percep (“no mereixedors”). En els darrers anys la satisfacció dels primers ha augmentat 0,6 punts mentre que ha disminuït un 10,5% entre els segons. És a dir, la valoració negativa és 17,5 vegades superior a la positiva. Els governs haurien de tenir això molt present. En una situació d’empobriment, fragmentació i polarització econòmica i social com l’actual, el fet de marcar una línia impermeable entre “mereixedors” i “no mereixedors” pot tenir conseqüències polítiques tràgiques. Guy Standing ha assenyalat que en molts països els programes de rendes condicionades estan erosionant el sentiment de solidaritat social i fent el joc a la dreta. Esperem que com a mínim aquí el temor sociològic de Standing no es compleixi.