Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Barcelona per a la gent gran: les superilles socials

Gent Gran, Serveis Socials

Adaptació de la ponència presentada a la Jornada Envelliment, ciutats i drets organitzada el 9 d’abril del 2018 per l’Institut TransJus de la Universitat de Barcelona.

El creixement de la gent gran

Barcelona s’està envellint:  gairebé 350.000 persones de més de 65 anys estan empadronades a la ciutat i les previsions són que abans del 2030 siguin al voltant del 375.000 i encaminant-se cap a les 400.000.  El 25 % de la població  quan els nascuts al baby boom d’entre 1960 i 1975 s’hagin incorporat a la tercera edat.

Això és un problema o una oportunitat? Jo en diria un repte. No estem parlant d’una amenaça exterior, estem parlant de nosaltres mateixos. Però és veritat que és un repte formidable per a la ciutat, perquè es combina amb un context complex i a la vegada específic a Barcelona.

Tots podem endevinar que les pensions seran més baixes i també que els preus de l’habitatge seran més alts (fins i tot al ritme de construcció accelerat que portem ara, podem trigar 100 anys en tenir un parc d’habitatge social prou important com per, potser, poder influir en els preus del mercat). I dic potser perquè fins i tot ciutats amb molt més habitatge assequible (ja sigui en mans del sector públic o de entitats no lucratives) també comencen a estar preocupades per l’accés a l’habitatge.

La combinació pensions baixes i lloguers alts, i preu de l’energia alt, s’assembla a la que ja pateixen els joves: sous baixos i contractes precaris i incapacitat d’emancipar-se. Més joves i més grans es diferencien en dues coses: els primers volen constituir llars i (fins i tot!) tenir fills; i els segons necessitarien un downsizing de les seves llars i a la vegada accedir a serveis d’ajudes a domicili creixents. Hi ha un denominador comú que és el que en diem l’economia de les cures i que malauradament es reconeix perquè es una activitat econòmica de molt alt valor social, però molt poc reconeguda econòmicament i tremendament injusta per a les dones.

Tornant a les necessitats de la gent gran i a les mancances del nostre insuficient sistema de benestar social, constatem una xifra: a Barcelona hi ha 13.000 places de residències de gent gran, amb una llista d’espera per accedir a les places públiques que fregava el mes passat les 6.000 persones i, recordem, hi ha 350.000 persones de més de 65 anys.

Què significa? Doncs una obvietat: que la immensa majoria de nosaltres viurem el màxim de temps a casa nostra, l’actual o una altra, fins a la mort, però no de manera institucionalitzada. I això ens porta a un dels reptes de l’envelliment, afrontar que una part de la població -i de manera creixent amb l’edat- necessitarà atencions especialitzades a domicili degut al deteriorament de les seves condicions físiques i mentals. Ja sigui un deteriorament progressiu o ja sigui per l’aparició de malalties cròniques o ja sigui per la combinació de múltiples situacions.

La dependència i la llar

Quanta gent gran hi ha que necessita atenció a la ciutat? Tenim diverses xifres, unes procedents d’enquestes i d’altres procedents de registres administratius. La més recent és l’enquesta sociodemogràfica municipal, acabada de presentar, que ens diu que a Barcelona hi ha 112.000 persones que necessiten ajuda per a la seva activitat diària, la meitat de manera regular (unes 54.000 persones)  i l’altra meitat de manera esporàdica (unes 58.000). La segona font és el registre de persones que tenen reconegut un grau de dependència segons la Llei d’autonomia personal i atenció a la dependència o que sense tenir-lo reben el servei d’atenció domiciliària a la ciutat. Són 50.000 persones a la ciutat (amb un biaix a la baixa en les classes altes), de les quals 41.000, el 82% tenen 65 anys o més.

Una xifra interessant és veure com s’incrementa aquest grup segons l’edat:

Gràfic 1: Necessitats en dependència a la ciutat de Barcelona

Font: Ajuntament de Barcelona, registres administratius i estadístiques del Padró

La ràtio de persones dependents segons l’edat creix molt lentament fins a prop dels 75 anys i accelera el seu ritme a partir d’aquesta edat i només cau en les persones centenàries (218 de 755). Això passa tant entre els dependents de grau II com de grau III.

En termes econòmics, si assignem a cada dependent els costos potencials màxims que tindrien per a l’ajuntament ser atesos per al SAD, el cost actual a la ciutat de Barcelona del servei seria de 379 milions d’euros anuals, una xifra que segons les previsions demogràfiques superaria els 400 milions l’any 2026, sense comptar la inflació.

Això són gairebé 7.600 euros anuals per dependent reconegut o receptor del servei del SAD o 234 euros anuals per ciutadà (per a posar-ho en context, el pressupost per càpita en salut de la Generalitat va ser de 1.186 euros el 2017). Aquest exercici no té en compte els costos diferencials dels que reben serveis residencials especialitzats (que inclouen allotjament i manutenció).

A més a més, cal tenir en compte que a Barcelona hi ha un dèficit de fins a 2.300 places a centres residencials.[1] I aquestes, malgrat tenen una funció social molt clara, no són el lloc desitjat per a la gent gran, són la darrera solució a una problemàtica de deteriorament que, si és possible, ha de ser atesa des d’altres instruments.

I és aquí on hem d’introduir nous elements.  La provisió d’un servei com el SAD a Barcelona és una operació de gran volum i complexitat que ha generat disfuncions que afecten la seva pròpia missió de cura dels ciutadans.

El SAD a Barcelona és un servei amb 20.000 persones usuàries ateses per 4.000 treballadores familiars i auxiliars de neteja on el creixement històric ha generat una enorme precarietat degut a la incapacitat de subministrar de manera adequada els 4 milions i mig d’hores de servei que es donen, amb cobertures per franges horàries molt desiguals. Aquesta precarietat es concreta en la preponderància de contractes a temps parcial, sous de conveni baixos i una elevada temporalitat en la contractació[2].

Per altra banda, entrar en 20.000 domicilis diferents cada setmana és un gran obstacle per a la personalització del servei. No contempla cap diferència entre les treballadores que tracten usuaris corrents amb usuaris amb necessitats especials, per exemple grans dependents o persones amb malalties mentals. I aquesta indefinició del servei es retroalimenta amb la precarietat[3].

Però la cura mitjançant un servei públic és només una part de la que es fa a la ciutat. En paral·lel més de 15.000 famílies reben la prestació per cuidador no professional per atendre a un parent. I per a aquesta forma de provisió hi ha molt poc control i projectes de suport. I si d’aquest grup de dependents tenim poca informació, encara en tenim menys dels que estan fora del circuit finançat amb fons públics. Em refereixo als atesos per les milers de treballadores de la llar, internes o no, que presten d’alguna manera serveis d’atenció a la dependència, amb una formació molt més limitada, i que complementen en alguns casos els serveis públics.

Dos elements més per completar, encara que sigui parcialment, la situació: en primer lloc 82.000 persones de més de 65 anys viuen soles a Barcelona. Aquesta xifra ha anat creixent en els darrers anys i es combina amb altres fenomens com el nombre creixent de llars individuals de menors de 65 anys (120.000) o de famílies monoparentals (69.000).

Taula 1: Característiques  de les llars a Barcelona

Font: Enquesta sociodemogràfica de Barcelona 2017

Les superilles socials

Quin és el futur? Nosaltres li hem posat un nom de guerra i en diem superilla social.  La superilla social trasllada la innovació de la superilla de mobilitat ja iniciada en algunes parts de la ciutat cap a la constatació ja explicada que la nostra gent gran, nosaltres d’aquí uns anys, ni voldrem, ni podrem marxar de casa. Però que anirem demandant progressivament més serveis socials i sanitaris, i també de suport emocional, a un ritme creixent segons l’edat, i en un context de recursos en el millor dels casos estable.

La idea fonamental és el que en diem la residència distribuïda virtual: aquell concepte segons el qual l’habitatge d’una persona rep els serveis d’una habitació d’un centre residencial, i el barri, en una escala suficientment petita per a les persones de mobilitat reduïda, subministra tots els serveis comuns que es rebrien en un resort residencial.

Figura 1: Mapa de calor  de la distribució d’usaris de SAD a Barcelona

Font: Ajuntament de Barcelona

Si Francesco Tonucci, un reconegut pedagog italià, va promoure el concepte de la tribu (la comunitat) com a responsable compartit de l’educació dels nens, la superilla social estén aquesta idea a la cura de les persones grans. I això implica un canvi radical en com atenem el repte de l’envelliment.

En primer lloc hem de ser conscients dels avantatges potencials de la densitat demogràfica d’una ciutat com Barcelona. Densitat en persones, en equipaments i, al capdavall, en proximitat.  Això vol dir que podem dividir la ciutat en centenars de superilles socials (l’equivalent a entre 3 i 6 illes de l’Eixample, que s’encabeixen generalment com una part d’una superilla original, que són de 3 x 3 = 9 illes) on des d’una localització fixa (una base logística, o el que seria la sala de guàrdia d’una planta d’hospital o de residència) s’estigui a 2 o 3 minuts caminant de cada habitatge.

D’aquesta manera podem crear superilles que en una primera fase de desplegament funcional atenguin entre 40 i 60 usuaris del SAD, amb equips de fins a 12 professionals, que puguin treballar a temps complet, planificant, personalitzant i flexibilitzant les atencions a les persones usuàries.

Figura 2: Plànols de superilles socials

Es un model que adapta el que ja existeix a Holanda, popularitzat per l’empresa Buurtzorg, que treballa amb equips d’infermeres autogestionats i en pocs anys s’ha convertit en l’empresa líder indiscutible de l’atenció domiciliària al seu país i està estenent el seu model a d’altres països com Suècia, Regne Unit, Estats Units o Japó.

L’Ajuntament de Barcelona ha començat des del novembre passat quatre experiències pilot en aquest model de superilla social a nivell de SAD, amb la idea d’aprendre del seu funcionament i poder-lo replicar a la ciutat, tant en extensió territorial (cosa que implicarà segurament diversos models adaptats a les diferents densitats, per exemple les que es donen a zones més rurals com les properes a Collserola, i que pot donar valuosos aprenentatges per a altres zones de Catalunya), però també en extensió de serveis.

L’ampliació de funcions: cap una superilla social integral

Ja hem començat en un dels primer pilots un programa de coordinació de l’equip de la superilla amb l’equip d’atenció primària i sociosanitària de la zona. Això implica millorar, en primer lloc, la formació en temes sanitaris de l’equip de professionals del SAD. Per  exemple per poder fer detecció precoç de canvis en l’estat de salut de les persones usuàries.

Però la llista de desplegament funcional és molt llarga: donar suport als cuidadors no professionals i altres treballadors que atenen els usuaris, coordinació amb la resta de programes d’intervenció de l’ajuntament com  Radars i Vincles,  (per a la detecció i el tractament de la solitud no volguda), àpats a domicili i en companyia, baixem al carrer, teleassistència, etc. O també la coordinació amb els equipaments propers que donen servei a la gent gran: centres de serveis socials, centres de dia (a vegades desaprofitats), centres cívics i casals de la gent gran, centres residencials o biblioteques, centres culturals i esportius, horts urbans. I també els centres sanitaris, les farmàcies o altres comerços o negocis freqüentats per la gent gran.

La superilla social, a més a més, ha de permetre l’emergència de noves ocupacions de proximitat. Apunto tres de les que considero que serien més útils: la figura del tècnic d’habitatge, amb les funcions d’analitzar i facilitar les adaptacions funcionals, a la dependència, a la mobilitat, a l’eficiència energètica, a la domòtica, de tots els habitatges de les persones grans o dependents. La figura del dinamitzador de parc immobiliari que, per exemple, en col·laboració amb el propi sector i altres agents, impulsi la racionalització del grau d’utilització del parc immobiliari de la superilla:  promoure pisos compartits intergeneracionals, reaprofitament de plantes baixes, reocupació de grans pisos infrautilitzats mitjançant la seva divisió en subunitats més petites, etc. I finalment, la figura del dinamitzador social  que alineï a residents i teixit econòmic i associatiu en aquells projectes d’interès per a la comunitat. [4]

Cal dir que a una ciutat com Barcelona la mida d’una superilla estaria entre 6.000 i 8.000 habitants, una mida que en termes sociopolítics permet una intervenció molt directa de la ciutadania en aquells afers més propers. Per tant, en els propers desenvolupaments de la superilla també estem pensant en crear òrgans de participació i governança on els propis veïns i veïnes i persones usuàries dels serveis puguin dir-hi la seva i que les entitats i administracions hi hagin de rendir comptes. No se’ns fa estrany llegir que les enquestes diguin que els nivells de major benestar subjectiu (felicitat) declarat s’assoleixen entre les persones que viuen en poblacions entre 10.000 i 50.000 habitants i que el major grau d’afinitat amb els veïns del barri o de la població s’aconsegueix en les poblacions de menys de 2.000 habitants.

La tribu

En darrer lloc, la coordinació amb el teixit comunitari: associacions, entitats i voluntaris, per a co-crear i co-produir estratègies i accions complementàries. I en relació amb aquest punt, un darrer incís: hem parlat dels 50.000 dependents, però no d’aquests dependents i dels més de 260.000 no dependents d’entre 65 i 85 anys (per fer un tall demogràfic d’exemple) que la immensa majoria estan jubilats i en plenes facultats, com a part imprescindible de la tribu. Al Regne Unit s’ha estès els darrers anys el concepte de comunitat basada en els actius (asset-based places) a  on es posa èmfasi en el que poden oferir les persones a la comunitat en lloc de posar en primer lloc les necessitats. Es ben conegut que donar causa més satisfacció que rebre. La cura haurà de venir complementada amb acompanyament i coresponsabilitat.

A la ciutat de Barcelona hi ha un munt de necessitats en molts àmbits que necessiten més recursos que no es poden pagar, i que amb l’ajut d’un voluntariat amb experiència, motivació i organització, podrien mitigar les seves mancances. A cop d’ull són àmbits que afecten fins un 30 % de la població ocupada, bàsicament en els serveis a les persones, inclosos l’atenció als col·lectius vulnerables, però també en l’educació, l’assessorament o la comunicació.

Així, en termes aproximats i com a indicatiu de la demanda de serveis complementaris, una superilla social tindria 180 nens entre 0 i 2 anys (i cal poder donar solucions alternatives als 4.000 nens de 0 a 2 anys que es queden sense escolaritzar cada any per manca de places), 550 nens i nenes a l’escola primària. 340 a l’Institut, 1.300 persones grans entre 65 i 75 anys i 275 de 85 anys o més, i també 300 persones discapacitades amb més del 64% de disminució reconeguda (i entre elles 160 discapacitades psíquiques o mentals amb una disminució del 33% o més).

A cada superilla hi hauria també fins a 700 famílies que tenen cura de persones grans, amb o sense suport públic. I a cada superilla poden haver-hi entre 30 i 50 pisos buits i centenars de pisos i locals infrautilitzats i a la vegada desenes o centenars de veïns viuen en habitacions rellogades, sense dret no tan sols a cuina i per tant amb necessitats d’espais comunitaris.  I complementàriament a això darrer, amb dades de la AEAT, no existeix cap secció censal de les 1068 (serien 3 o 4 per superilla) en que es divideix Barcelona en la  que no hi hagi al menys un mínim del 4 % de llars sota el llindar de la pobresa.

Una superilla social, coordinada horitzontalment amb les altres superilles i verticalment amb els centres socials de referència del barri i del districte així com amb d’altres dispositius i entitats, tindria el grau de granularitat suficient per permetre canalitzar aquest voluntariat cap a projectes  públics i privats. I no oblidem que 300 o més superilles socials es poden convertir en 300 laboratoris urbans socials per testejar i innovar a petita escala i així afrontar amb forces renovades els reptes de la ciutat i procurar un major benestar a tota la població, cercant les millors pràctiques i trobant solucions replicables a gairebé totes les poblacions d’arreu del país.

Bibliografia

Coughlin, Joseph F. (2017). The longevity economy. PublicAffairs.

Superilles: http://transit.gencat.cat/web/.content/documents/congressos_i_jornades/05_V_congres_politiques_europees/las_supermanzanas.pdf

Mesura de govern de Superilles  https://www.slideshare.net/Barcelona_cat/mesura-de-govern-oomplim-de-vida-els-carrers-lla-implantaci-de-les-superilles

Articles sobre Buurtzorg en anglès: https://medium.com/@Harri_Kaloudis/a-systematic-overview-of-the-literature-in-english-on-buurtzorg-nederland-part-b-the-buurtzorg-189a7e4704b0

Comunitats basades en els actius:  https://www.scie.org.uk/future-of-care/asset-based-places

[1] Segons la Programació territorial de la Generalitat dels serveis socials especialitzats 2015-2018. Una xifra retallada de les gairebé 2.800 places de dèficit que es calculaven si es complissin els ratis de places per habitant de més de 65 anys en la programació territorial anterior 2012-2015.

[2] Un 71 % de la plantilla del SAD treballa a temps parcial, al que s’hi ha d’afegir que el seus sous per conveni són baixos (950 euros al mes en jornada completa per a les treballadores familiars i uns 900 per a les auxiliars de neteja), fet que combinat amb la parcialitat de la jornada de treball fa que els sous més freqüents es moguin entre els 600 i els 800 euros, absolutament insuficients per sobreviure a Barcelona.

[3] Les dificultats del servei i la precarització són un formidable desincentivador de qualsevol vocació ferma de servei (que existeix) i acaba resultant-ne en unes elevades taxes d’absentisme laboral i rotació de personal. Un recent estudi qualitatiu del servei ho resumia en que la plantilla del SAD podia tenir un 20 % de treballadores compromeses, un 60 % de treballadores per obligació i un 20 % de treballadores “qüestionables”. I això fa entrar el servei en un cercle viciós doncs la necessitat d’estar constantment substituint el personal empitjora la qualitat d’un servei on la relació estreta personal entre usuari i cuidador és molt important, ja que els vincles de confiança que es generen són molt forts.

[4] Així,  de la mateixa manera que pensem en els Business Improvement Districts anglosaxons com a Àrees de Promoció Econòmica Urbana per dinamitzar el comerç de la nostra ciutat en base a la col·laboració público-privada en àrees a petita escala  (BID en anglès, APEU en la versió Barcelonina), per què no pensen en les superilles socials per a la cura, SSC, per establir marcs de col·laboració púbico-privada i poder co-finançar  aquestes figures i serveis?.


Lluís Torrens

Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, Magister en Anàlisi Econòmica pel Departament d'Economia de la U.A.B i l'Institut d'Anàlisi Econòmica (C.S.I.C.); diplomat pel Programa de Direcció General de l'Institut d'Estudis Superiors de l'Empresa (IESE) de la Universitat de Navarra. És l'actual director de serveis de planificació i innovació de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona. També és professor associat a les Universitats Pompeu Fabra i de Barcelona. Especialista en economia aplicada, ha publicat diversos estudis sobre l’economia europea, espanyola i catalana. L’any 2005 va rebre el X premi Catalunya d’Economia de la Societat Catalana d’Economia. Va ser Director de Serveis de la Secretaria General del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya 2005-6 i Director de Serveis de la Secretaria General del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya 2006-2011. De 2011 fins a 2015 ha estat el gerent del Public-Private Sector Research Center al IESE-Business School (PPSRC-IESE). Es membre de la xarxa Renda Bàsica i de l’associació REVO Prosperitat Sostenible.