Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

L’acord per la Renda Garantida a Catalunya: una avaluació d’urgència

Renda Garantida

Després de molts anys d’incansables mobilitzacions i extenuants negociacions, els promotors de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a una Renda Garantida de Ciutadania (RGC) a Catalunya han aconseguit un acord amb el Govern català de Junts pel Sí per reformar de manera integral l’actual Renda Mínima d’Inserció. Prèviament havien aconseguit el suport de la resta de grups parlamentaris d’esquerres al Parlament, dels sindicats majoritaris i de nombroses organitzacions cíviques i socials. El text acordat, que previsiblement s’aprovarà al Parlament al llarg dels propers mesos, suposa un canvi de model en alguns sentits important. Si realment s’acaba implementant, implicaria una millora en les condicions de vida de moltes de les llars més desafavorides de la nostra societat, després d’un període marcat per la crisi econòmica i la salvatge retallada de la Renda Mínima d’Inserció (RMI) que CiU va aplicar el 2011; només per això ja ens n’hem de felicitar.

Tanmateix, hi ha punts on els progressos de l’acord son més dubtosos, així com algunes oportunitats perdudes. Estructuraré aquest post d’urgència en tres apartats (punts positius, punts dubtosos i oportunitats perdudes), deixant clar que segurament em deixo algun aspecte sense tractar i que globalment l’acord em sembla una fita important del moviment promotor de la ILP (no tant del Govern, que encara que es farà la foto, ha anat més aviat a remolc i una mica a contracor).

Punts positius

En la meva opinió, hi ha quatre aspectes de l’acord que representen millores claríssimes des del punt de vista del model de garantia de rendes, la seva cobertura i la seva intensitat.

Primer: l’acord estableix la Renda Garantida com un dret subjectiu, que tota persona/llar que satisfaci els requisits d’accés té en principi garantit sense limitació pressupostària. S’elimina, doncs, aquesta limitació, que va ser recuperada per la contrareforma de CiU el 2011. Això hauria de suposar un augment important de cobertura.

Segon: s’elimina el requisit de “dificultat social afegida” que va ser establert per la contrareforma de CiU amb la intenció d’excloure els aturats sense prestació i reduir la cobertura de la RMI. En principi, l’única cosa que cal provar per accedir a la RGC és la insuficiència de renda disponible, per sota dels llindars establerts per a cada tipus de llar.

Tercer: Les quanties de la prestació pujaran sensiblement (estaven congelades a un nivell molt baix des del 2010) i s’equipararan en 4 anys al 100% de l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya; per tant, la intensitat de la pobresa de les llars beneficiàries hauria de disminuir.

Quart: Es divideix la prestació en dos trams, un garantit, i un altre condicionat a la signatura d’un Pla d’Inserció; aquest darrer tram serà de 150 euros; si no se signa el Pla, es descomptarà aquesta quantitat de l’import total de la prestació que correspongui, però aquesta es continuarà cobrant si hi ha insuficiència de renda. Al meu parer, aquest és el progrés més important, que suposa (si més no sobre el paper) un canvi de model: l’activació laboral i social ja no és un prerequisit per accedir a la prestació, sinó una acció complementària i, en principi, voluntària, incentivada econòmicament. Això és tractar els beneficiaris com a persones amb dret a elegir i oferir-los incentius en comptes de sancions, com passava fins ara. En aquest sentit, es camina en similar direcció que d’altres Comunitats Autònomes que estan també implantant reformes en els seus programes de rendes mínimes.

Hi ha altres elements positius, sens dubte (com la integració en la mateixa disposició legal dels actuals complements de pensions i prestacions de suficiència de rendes), però crec que els que he esmentat són els principals, i que són suficients per saludar l’acord amb cert optimisme.

Punts dubtosos

Al costat d’aquests indubtables progressos, hi ha d’altres punts que queden insuficientment concretats a l’acord, o que plantegen motius per a la preocupació. N’esmentaré tres:

Primer: l’IRSC, que serveix de referència a les noves quanties de la RGC, està congelat des del 2010. L’acord no diu res de la seva necessària actualització. De fet, JxS acaba de votar en contra de la proposta d’actualització que va presentar al Parlament el grup de Catalunya Sí Que Es Pot. Sense una adequada actualització d’aquest índex, les millores en intensitat de la prestació poden quedar absorbides per l’evolució dels preus i de la renda disponible, i la bretxa de la pobresa pot tornar a augmentar. De fet, per què no fixar-se com a objectiu a mig termini que l’IRSC s’indexi amb el llindar de la pobresa?

Segon: hi ha un debat pendent sobre quin llindar de la pobresa s’ha de prendre com a referència a la nostra política de garantia de rendes. Si es pren el llindar espanyol, cal reconèixer que les quanties establertes s’apropen bastant (excepte pel que fa a l’escala d’equivalència a partir de la tercera persona de la llar que, raonablement, s’ha ajustat a la baixa per contenir el pressupost i permetre una major cobertura). Però si, com sembla raonable, fos el llindar català el que haguéssim de fer servir, encara en quedaríem bastant lluny. Sembla, doncs, paradoxal que un Govern amb un projecte polític independentista opti per la primera opció.

Tercer: sembla obvi que el principal motiu de preocupació és polític. S’ha signat l’acord, perfecte. Però ara s’ha de vigilar el seu compliment i al text no s’estableix cap mecanisme clar de seguiment o control del compliment de l’acord, excepte la formació d’una Comissió que n’ha d’anar avaluant el desplegament. Però tenint en compte les tensions polítiques i canvis de cicle (i fins i tot potser de Govern) que són previsibles (o, més aviat, imprevisibles) en els propers mesos, qui sap el destí final que pot acabar tenint l’acord. Sense voler parafrasejar al famós Mr. Wolf de Pulp Fiction, tinc la sensació de que la batalla no ha fet més que començar, ja que el compromís pressupostari que el compliment de l’acord implica és molt notable, i no veig prou convençut al Govern actual d’assumir-ho, sinó, més aviat, d’intentar posposar el conflicte en el temps per tal d’”anar tirant”.

Oportunitats perdudes

Finalment, els punts més febles de l’acord tenen a veure amb la suposada filosofia d’”activació laboral” que continua planejant per sobre d’alguns punts i que, sostinc des de fa temps, té més a veure amb arrelats prejudicis ideològics neovictorians que amb evidències comprovades o preocupacions reals per la inserció laboral. Esmentaré bàsicament dos problemes en aquest sentit.

Primer: l’acord continua establint la pèrdua de la RGC si els beneficiaris rebutgen “una feina adequada, a temps complert o a temps parcial”. Aquesta és una mesura contradictòria i preocupant. Contradictòria perquè, si s’ha establert que la única condició per accedir a (el primer tram de) la prestació és la insuficiència d’ingressos, no s’entén que seguidament s’introdueixi aquest requisit de conducta laboral, impropi d’una autèntica Renda Garantida (sotmesa només a condició de renda) i més definidor d’una Renda d’Inserció (sotmesa tant a condició de renda com a condició laboral). Aquí el suposat “canvi de model” clarament trontolla.

I preocupant, perquè introdueix un marge d’arbitrarietat a l’hora que els gestors de torn defineixin què consideren una “feina adequada”, marge que pot afectar molt seriosament (i de maneres molt desiguals depenent d’administracions concretes) la cobertura efectiva de la prestació.

Segon: l’acord fa compatible la prestació i les rendes del treball únicament en el cas del treball a temps parcial amb remuneració inferior al llindar que dóna dret a la prestació, i això, fins l’any 2020, només per a famílies monoparentals o que ja estiguin en aquesta situació amb l’actual RMI. Es tracta d’una mesura extremadament tímida per combatre la pobresa laboral en un context, estatal i internacional, en què els programes de rendes mínimes precisament estan obrint aquesta compatibilitat de formes molt més ambicioses i amb resultats francament interessants.

Però el pitjor és que, lluny de la filosofia “activadora” que sembla inspirar al Govern de JxS, és una mesura desincentivadora, ja què la “compatibilitat” consisteix en completar la diferència entre el salari pel contracte a temps parcial i la quantia de la RGC que correspon. Com saben tots els experts en política social, això és una “trampa de la pobresa” de llibre. Si per cada euro d’ingrés salarial em descomptes un euro de prestació, el meu incentiu a treballar (o a augmentar les meves hores de treball) és zero. En aquest cas, fins i tot puc trobar-me que em descomptin més d’un euro, perquè, segons l’acord, la quantia que rebré per la segona persona de la llar serà inferior a la que rebria en cas de no treballar.  Tot un prodigi d’incoherència amb les declaracions altisonants de la conselleria sobre estimular l’activació i no fomentar la dependència. Potser per això es diu també que qualsevol reducció d’hores de treball en aquests casos no serà compensada per un augment de la prestació fins al llindar, introduint així un autèntic caos d’incentius en el programa.

El problema és, segurament, el pressupost. La conselleria ha tingut por que aquest augmentés molt si s’establia (com fa, per exemple, el programa del País Basc amb molt bons resultats) la possibilitat de mantenir un cert percentatge de la RGC quan es cobren salaris per sota d’un llindar més alt que el de la pròpia RGC, fent que treballar sempre surti a compte (amb incentius reals, no amb sancions!). Quant a alguns altres signants, com el PSC o part dels sindicats, també tenen por que això suposi “subvencionar l’empresari que precaritza” en comptes del treballador; el cert és que no hi ha evidència empírica conclusiva en aquest sentit, i que al País Basc no sembla que el tinguin, aquest problema. En aquestes condicions, pot ser comprensible que la comissió promotora de la ILP hagi preferit acceptar això abans que no res, però es tracta indubtablement d’una oportunitat desaprofitada per posar Catalunya al costat dels programes de garantia de rendes més avançats a nivell internacional.

No obstant això, la meva conclusió global és que l’acord serà positiu pels més desafavorits a Catalunya. La comissió promotora de la ILP es mereix un bon aplaudiment per haver introduït i mantingut la RGC a l’agenda política i haver pressionat sense descans i (em consta) amb honestedat i altruisme, fins arribar aquí. Aquest acord, implementat, és molt millor que el que teníem fins ara (fins i tot que el que teníem abans de la contrareforma del 2011). El tema no està tancat: hi haurà temps per vigilar el compliment del Govern i per anar insistint en tots aquells punts que han quedat desatesos.

Enfront dels crítics neoliberals (dins i fora de JxS) que voldrien una societat victoriana i workfarista, aquest acord estableix una important font de legitimació política per a la garantia de rendes pública. I enfront de les crítiques no matisades d’alguns partidaris d’una Renda Bàsica universal, l’acord mostra el que alguns fa temps que diem: que hi ha un marge important per a les reformes en la direcció d’una més gran incondicionalitat, cobertura i suficiència a partir de les polítiques existents, anant pam a pam, i aconseguint consensos amplis. No és poc en els temps que vivim.


José Antonio Noguera

Profesor Titular de Sociología en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y director del grupo de investigación GSADI (Grupo de Sociología Analítica y Diseño Institucional) Sus actuales áreas de trabajo son la política social (en especial la renta básica universal), la sociología fiscal, la teoría sociológica y la simulación social. Entre sus publicaciones recientes: Basic Income: An Anthology of Contemporary Research (Wiley-Blackwell, 2013; co-editado con K. Widerquist, Y. Vanderborght y J. de Wispelaere); “An Agent-Based Model of Tax Compliance: An Application to the Spanish Case” (Advances in Complex Systems, 2013); “La integración de impuestos y prestaciones: una vía innovadora para la reforma de la protección social” (Documentación Social, 2013; junto con Paula Hermida). Miembro del consejo de redacción de la revista Basic Income Studies, y del consejo consultivo internacional de la BIEN (Basic Income Earth Network).